A Leopoldberg, sentada a un banc enfront de l’skyline de Vienna. Al meu costat ara tres bancs lliures, els quals fa un minut estaven ocupats per parelles llegint periòdics i dos homens fumant amb buppers. Hi ha gent, tenint el compte que és juliol i época de vacances. M’he dut l’ordinador amb l’intenció d’escriurer. L’altre día al Donau, primera vegada que quedava amb aquest xic que vaig conèixer a Bumble, Tobias. Després dels protocols d’introducció i presentacions vam passar a la segona part del protocol de cites, on ocupen lloc les preguntes esperades com “and what do you like to do in your free time? if you had to work in something that you love, but it would be? how is the relationship with your family?.  Unes cervesses després, ell amb camisa blanca de tirants i una gorra d’una marca que no recorde, pell roja tostada pel sol de tota una vesprada, les seues mans prenent el cigarro que se s’encenenia entre els seus llavis. Una calada profunda i gent passejant als gossos al fons. Exhala.

- And for you is not hard to come to a new city and leave, and say goodbye to everyone you meet here?

I aleshores, vaig haver de pensar durant 30 segons abans de parlar, cosa que no solc fer. I la meua resposta va ser tan ràpida com la reflexió de la mateixa.


- Of course it’s hard, but it’s more satisfying than painful. You know? The day I came to Vienna I started thinking about a theory.


Em vaig despertar en l'Airbnb on em vaig allotjar la primera nit, i vaig eixir a buscar menjar per desdejunar. Vaig veure Taborstrasse, el carrer on treballe ara, amb la llum del dia, i cada botiga, casa, lletra, persona, finestra, era tan excitant com el fet de viure a Vienna. També vaig anar al SPAR Gourmet a comprar alguna cosa, i mentre estava dins estava pendent de com funcionaven les coses ací, fixan-me en tot, confirmant la meua obsessió pels supermercats europeus i els tipus de iogurts proteics que tenen. Llavors estava en la cua per a pagar el iogurt proteic de maduixa, un Laugenecke i uns fruits secs. Vaig mirar a través del cristall de la paret a una parella d'ancians ficant la compra dins d'una bossa. I llavors, vaig tindre aquest pensament. Com un mateix lloc pot ser tan diferent segons el moment o el vincle que tingues amb ell. Probablement aquesta parella estava comprovant si la caixera del supermercat comptava l'oferta de les tomaques cherry en el compte de la compra. I jo veia cada simple cartell amb una il·lusió de nena menuda, Així que vaig començar amb la teoria.

- I think cities are like persons. Living in a city is like a relationship with someone.

Quan arribes per primera vegada vols saber-ho tot. Veus el carrer més auster com un món de possibilitats. Analitzes cada ornament esculpit als edificis, cada pom de cada porta, com està instal·lada la línia del tramvia enmig del carrer, les Nike Jordan que calça l’ home d’aquell banc mentre llig Die Zeit. Conforme la teua curiositat aumenta, les ganes de saber més sobre ella també ho fan. Es com quan comences la primera conversa, amb vergonya, però després vas agafant confiança, et sents més còmoda amb la persona que tens enfront. L'endemà t'alces pensant en ella i obris el xat de Whatsapp esperant a veure si t'ha enviat un missatge, i li contestes des del llit. Mires per la finestra, Rauschertsrasse. Et creues amb ella cada dia. Cada dia tens eixes papallones a dintre teu mentre compres el pa a la panaderia del cantó. I passen els dies i coneixes el seu barri, quina és la teua botiga favorita, la teua cafeteria preferida, i la que és cara i el café és tan aiguat que no hi tornaràs. Aprens el seu idioma, i li ensenyes el teu, deixant en cada persona una mica del teu valencià occidental ple de castellanismes i males llengües. Només vols fotografiar-la, amb la millor llum, l'angle perfecte. Cada racó cada part que veus i penses "vull tindre't així, com et veig".

És amor.

I la teua relació continua creixent amb els dies, les setmanes, els mesos, es va omplint de persones, bars, nits, llocs i cançons que la fan única i et mantenen enganxada a ella. Ja pots dir el que sents. L’estimes. I li ho dius. I li ho dius a tots els que et pregunten en la típica conversa de presentació: and how do you like Vienna? – Oh well, I love Vienna. It’s amazing, is just there is everything happening here, is incredibly beautiful and livable and I’m just in love.

– And how long are you staying here?

I llavors aquest pensament ve a la teua ment. Aquesta relació té un final i tots dos ho sabeu, i heu acceptat aqueix fet i només tracteu de voler-la tan bé com siga possible.
Yeah, I’ll leave at the end of July, my contract ends this day. Oh okay. Pots veure aquesta expressió quan li dius això a la gent que et pregunta. És com quan li dius a un amic que vas a deixar-ho amb la teua parella, el tipus de parella amb la que el teu amic es porta increïblement bé. El tipus de parella que queda amb el teu amic per jugar a padel quan tu no hi ets, i no et necessiten. És així.

Oh but you will come back? - yes, I’m sure I will. Dius convençuda, però en el fons del teu cor, saps que l'amor i la vida són imprevisibles, i més quan t'enamores i desenamores cada dos per tres.

Els dies passen i fas tots els plans que tens a la app de notes del iphone. Festejes amb ella, us banyeu junts al Donau i continues provant el seu menjar, anant al Burggtheater i tornant a casa a les 6 a.m mentre el teu company de pis, Joscha, està mig adormit al teu costat. I mentre la coneixes continues estimant a la seua gent. Com quan vas a casa de la teua parella, al menjar familiar, per primera vegada. Allí coneixes a la seua família, i llevat d’alguns familiars complicats, fas lliga amb ells, i crees un vincle. I et sents un pas més a dins de la vida de l’altra. I pasen els mesos. La primavera, ràpida com tu, com les teues ganes de conèixer-ho tot.

Però alguna cosa dins de tu, o un recordatori al mòvil, t'avisa que queden dues setmanes i un vol de tornada que comprar, roba que enviar i persones a les quals no veuràs més. I ho tens present. Tots els dies et dormiràs, amb el mateix desig de despertar-te i tindre un missatge d'ella al teu Whatsapp, i ja no és tan emocionant com el primer dia, però la continues desitjant, perquè segueixes enamorada. I ve juliol i amb ell l’estiu i la intensitat que ell comporta i els cosos a l’aigua les festes a les piscines els kebabs amb tot perfavor, les Ottakringer que compreu als kiosks que us vebeu a la vora del canal, picadures de peixos de pedra i esguitons d’aigua dolça, quasi tant com vosaltres.

I arriba la setmana de l'últim alguna cosa. I la teua rutina es converteix en un lloc de conversió entre els teus hàbits i el pensament de "l'última alguna cosa". L'últim esmorzar. L'últim dia de treball. L'última vegada veient el logo de Friseur Rosé des de la finestra del teu saló. L'últim viatge. L'últim dia en die beste Gym der Welt. L'última nit bevent sparkling wine al saló i sentint Super Wavy mentre Sarah i tu us lieu un piti. L’últim piti a la finestra que dona a Rauscherstrasse. L'última vegada que agafes el tramvia nº 5 direcció Westbanhof. L'última foto. L’últim cap de setmana. Com l’últim cap de setmana amb la teua parella abans d'anar-te a viure a un altre país, i tots dos sabeu que serà difícil, que probablement s'acabarà, però no voleu fer l'esforç de verbalitzar-ho, només us mireu amb estima i pena, i parleu dels vostres plans de futur que mai fareu. L'última vegada, les últimes vegades. Les últimes vegades fins que s'iguala el número de les primeres vegades. És un procés que cal desfer. 

Llavors, l’últim dia. L’últim viatge. Et trobes anant a Budapest, però no assoles. Parlant de coses ordinàries, continueu prenent tramvies en l'adreça equivocada, acabeu bevent cervessa en parcs envoltats de xiquets i coloms i saltant-vos totes les parades turístiques obligatòries que has de fer si vas a la segona ciutat més important de l'imperi austro-hongarés. Aquesta última sensació de llibertat i felicitat. Edwin Rose sonant als vostres auriculars en el camí de tornada i la seua cara roja com el sol que s’amaga i mans a llocs no permesos en un autobús públic. I quan arribes a Vienna fa un fred de collons. Però mai t’has sentit tan a casa per dins. I enfront del McDonald’s de MariahilferStrasse amb una maleta de 20kg, un café amb llet i un altre piti, l’última besada i un Take care. See you soon. 

I un vol de tornada.

“Und wenn du das nächste mal frierst
Vielleicht frierst du wegen mir
Und wenn du das nächste mal frierst
Ist's am Ende gar nicht kalt”

(I la pròxima vegada que tingues fred
Tal vegada tens fred per la meua culpa
I la pròxima vegada que tingues fred
No fa fred al final?)

Leichter/Kälter - Edwin Rose


- So at least, Tobias, answering to your question, I think I just do this because it’s what makes me happy, I think. I know there is a sad part on it, but that means that was a very good one before, right? It’s like love. Well, it’s love. I don’t wanna to stay at the same place my whole life. I need people. I need things which comes to my life, disrupt me, and leave. I need this pain that makes me feel that I had a deep joy for a long time.

And if this is that is hard, yes it is. But it’s nothing compared with how this fills me.